Pujo a l’autobús com cada dia. De cop algú em diu de vostè i em demana si vull seure.
«No cal», li dic, «baixo de seguida».
Com pot ser que l'educació, que és tan d'agrair, arribi a ofendre?
I ara què faig? Em tenyeixo les canes incipients? O potser no? Sembla que avui dia fa modern portar els cabells blancs. I si me’ls tenyeixo de blau? Tant és, si a mi m'agrada. Però diuen que no és seriós que una dona de la meva edat vagi a treballar així.
Mentre dissimulo la meva sorpresa, em poso una mica de música i miro l’infinit.
Resulta que el gran misteri de la vida és que per dins no envelleixes a la mateixa velocitat que per fora. Per què aquesta desincronització? Com la Maria, que té més de vuitanta anys, que un dia em va dir a la consulta: «no em parlis mai més de vostè, que em fas gran».
En quin moment deixes de sentir-te jove? Quan dius nena a les que són més joves que tu? És un misteri.
Quan vaig començar a treballar com a metgessa de família bullia cada cop que em deien nena. Ara penso que, en qualsevol cas, encara no tinc edat perquè em preguntin si vull seure.
Sento plors de nens petits. Pugen a l’autobús dues mares joves amb cotxets. Una senyora els diu que potser porten els nadons poc abrigats i els explica una història de la seva filla i una pneumònia, i elles es miren amb incredulitat. Em recordo a mi mateixa fa anys quan pensava «què m'explica aquesta que va ser mare fa vint anys».
És curiós com la memòria fa que unes coses quedin gravades i altres no. Jo recordo unes coses, altres ja no. Necessito que me les expliquin per reviure-les i aleshores em tornen a la ment de manera difuminada. I altres, encara que les busqui, ja no les trobo enlloc, i em sembla que allò no ho devia fer jo, sinó una altra persona.
De vegades ens cal ajuda per construir el passat. Només hi ha la memòria individual? Existeix la memòria col·lectiva? Com es fa? Amb un teixit de relats de la mateixa època? O del mateix moment? O de les mateixes situacions? La memòria pròpia sembla que es va formant a mesura que van passant els anys amb trossets afegits del que ens expliquen i del que somiem. La mateixa situació la recordaria igual una altra persona? O els seus fotogrames serien diferents?
Alguns records, però, queden incrustats de manera inconnexa o atemporal. Com el meu mapa imaginari de domicilis. Miro per la finestra de l'autobús. En aquest carrer, en aquest portal, quan treballava en un altre Centre d’Atenció Primària, hi havia estat moltes vegades. Què se n'haurà fet d'ell? Segurament ja deu ser mort, era gran i estava molt malalt quan vaig canviar de centre.
Podria crear una nova línia d’autobús amb aquest recorregut que tinc traçat en el meu mapa particular de la ciutat. Però segurament alguns paisatges han canviat o ja no són com jo els recordo. En aquell carrer de Ciutat Vella ja no hi ha aquell pis fosc amb l'àvia de cabells blancs i mil objectes acumulats de tota una vida, ara hi ha un hotel. Què en devien fer de les seves coses? Contenidor de rebuig? Gairebé les consideraria orgàniques: eren la vida condensada d'una persona que ha desaparegut. En aquell altre portal veig que han instal·lat una rampa. Pot ser que encara hi visqui aquella senyora, i que per fi pugui sortir al carrer amb cadira de rodes? Les cares es van desdibuixant amb el temps, però queden noms, olors, carrers, converses, detalls.
En aquesta plaça hi vivia un avi que pràcticament havia perdut la memòria, un home tranquil fins que un dia, de sobte, es va tornar insomne i nerviós. Algú va donar corda al rellotge de pèndol que dominava el menjador, que s’havia aturat. Tan bon punt va tocar les hores, ell es va tranquil·litzar i va tornar al seu món. Cada cop que passo per aquí m’assalta la història com un llampec, i em ve la imatge d’un passadís i un rellotge al fons.
Sento rialles. Puja una colla d'amigues amb barrets a l’autobús. Fa quants anys que es deuen conèixer? Somriuen, parlen d'alguna malaltia, però poca cosa, després parlen dels fills... «No t'adones que ja ets gran fins que tens un fill de cinquanta anys...». «Sí, sí, tota la raó... i el meu gran ja en té 55!». Les observo. L'espurna de joventut continua als seus ulls i elles es veuen com sempre, només veuen que els fills s'han fet grans. Igual que jo, però amb vint o trenta anys més. Ara planifiquen la tarda, van a fer una xocolata desfeta i després al teatre. Desbordades de salut.
L’autobús passa davant de la facultat de Medicina. Miro l’entrada, sembla que fos ahir. Es parla de la vida ara a la universitat? D’un concepte de salut més ampli? De la importància d’anar a fer una xocolata amb les amigues? De la importància d’escoltar les històries de cada persona?
No sé com es fa, per integrar aquestes percepcions del dia a dia en la pràctica mèdica, que difícil. L'experiència pròpia i les memòries de les històries passades. Els recorreguts previs. Els errors. Tots els kilòmetres caminats o pedalats. Els aprenentatges dels anys viscuts. Hi ha coses que no surten a cap llibre. Cal tenir els ulls i les orelles ben oberts.
La música continua de fons, i va portant el ritme d’aquesta cartografia pròpia de la ciutat. Les cançons es van acoblant i entrellaçant a les imatges que es van succeint per la finestra amb una estètica perfecta de videoclip dels anys noranta.
Arribo a la meva parada, i baixo com si encara tingués vint anys.
«Watch out, the world’s behind you».
Sento que algú es dirigeix a mi, silencio la cançó. És una pacient que em saluda en entrar al CAP.
Li dic adeu i somric. No m’ha dit de vostè.
En movimiento
(traducción)
Subo al autobús como cada día. De repente, alguien me habla de usted y me pregunta si quiero sentarme.
«No hace falta», le digo, «bajo enseguida».
¿Cómo puede ser que la educación, que es algo que se agradece tanto, pueda llegar a ofender?
¿Y ahora qué hago? ¿Me tiño las canas incipientes? ¿O mejor no? Parece que hoy en día llevar el pelo blanco es moderno. ¿Y si me lo tiño de azul? Si a mí me gusta, ¿por qué no? Pero dicen que no es serio que una mujer de mi edad vaya a trabajar así.
Mientras disimulo mi sorpresa, me pongo un poco de música y miro el infinito.
Resulta que el gran misterio de la vida es que por dentro no envejeces a la misma velocidad que por fuera. ¿Por qué esta desincronización? Como María, que tiene más de ochenta años, que un día me dijo en la consulta: «No me hables nunca más de usted, que me haces sentir mayor».
¿En qué momento dejas de sentirte joven? ¿Cuándo empiezas a llamar «nena» a las que son más jóvenes que tú? Es un misterio.
Cuando empecé a trabajar como médica de familia hervía cada vez que me llamaban «nena». Ahora pienso que en cualquier caso aún no tengo edad para que me pregunten si quiero sentarme.
Oigo llantos de niños pequeños. Suben al autobús dos madres jóvenes con carritos. Una señora les dice que quizá llevan a los bebés poco abrigados y les explica una historia de su hija y una neumonía, y ellas se miran con incredulidad. Me acuerdo de mí misma, hace años, cuando pensaba: «Pero ¿qué me está contando esta que fue madre hace veinte años?».
Es curioso cómo la memoria hace que unas cosas se queden grabadas y otras no. Yo recuerdo algunas, otras ya no. Necesito que me las expliquen para revivirlas y entonces me vuelven a la mente de manera difuminada. Y otras, aunque las busque, ya no las encuentro en ninguna parte, y me parece que eso no lo debí hacer yo, sino otra persona.
A veces, nos hace falta ayuda para construir el pasado. ¿Solo existe la memoria individual? ¿Existe la memoria colectiva? ¿Cómo se construye? ¿Con un tejido de relatos de la misma época, o del mismo momento, o de las mismas situaciones? La memoria personal parece que se va formando a medida que van pasando los años con trozos añadidos de lo que nos explican y de lo que soñamos. ¿La misma situación la recordaría igual otra persona? ¿O los fotogramas serían diferentes?
Algunos recuerdos, sin embargo, quedan incrustados de manera inconexa o atemporal. Como mi mapa imaginario de domicilios. Miro por la ventana del autobús. En esta calle, en este portal, cuando trabajaba en otro centro de Atención Primaria, había estado muchas veces. ¿Qué habrá sido de él? Seguramente ya esté muerto, era mayor y estaba muy enfermo cuando me cambié de centro.
Podría crear una nueva línea de autobús con el recorrido que tengo trazado en mi mapa particular de la ciudad. Pero seguramente algunos paisajes han cambiado o ya no son como yo los recuerdo. En aquella calle de Ciutat Vella ya no existe aquel edificio oscuro donde vivía la abuela de cabellos blancos y mil objetos acumulados de toda una vida, ahora hay un hotel. ¿Qué debieron hacer con todas sus cosas? ¿Fueron a parar al contenedor de restos? Yo casi las consideraría residuos orgánicos: eran la vida condensada de una persona que ha desaparecido. En aquel otro portal veo que han instalado una rampa. ¿Quizá aún viva aquella señora y por fin ya pueda salir a la calle con silla de ruedas? Las caras se van desdibujando con el tiempo, pero quedan nombres, olores, calles, conversaciones, detalles.
En esta plaza vivía un abuelo que había perdido casi la memoria, un hombre tranquilo hasta que un día, de repente, se volvió insomne y nervioso. Alguien dio cuerda al reloj de péndulo que dominaba el comedor, que se había parado. En cuanto volvió a dar las horas, él se tranquilizó y volvió a su mundo. Cada vez que paso por aquí me asalta esta historia como un relámpago, y me viene la imagen de un pasillo y un reloj al fondo.
Oigo risas. Sube un grupo de amigas con sombreros al autobús. ¿Cuántos años hará que se conocen? Sonríen, hablan de alguna enfermedad, pero no parece que le den mucha importancia, después hablan de los hijos… «No te das cuenta de que eres mayor hasta que tienes un hijo de cincuenta años…». «Sí, sí, tienes razón… ¡Mi hijo mayor ya tiene cincuenta y cinco!». Las observo. La chispa de juventud continúa en sus ojos y ellas se ven como siempre, solo ven que sus hijos se han hecho mayores. Igual que yo, pero con veinte o treinta años más. Ahora planifican la tarde, irán a tomarse un chocolate y después al teatro. Desbordadas de salud.
El autobús pasa delante de la Facultad de Medicina. Miro la entrada, parece que fue ayer. ¿Ahora, en la universidad, se habla de la vida? ¿De un concepto de salud más amplio? ¿De la importancia de ir a tomarse un chocolate con las amigas? ¿De la importancia de escuchar las historias de cada persona?
No sé cómo se pueden integrar todas estas percepciones del día a día en la práctica médica. ¡Qué difícil! La experiencia propia y las memorias de las historias pasadas. Los recorridos previos. Los errores. Todos los kilómetros caminados o pedaleados. Los aprendizajes de los años vividos. Hay cosas que no salen en ningún libro. Hace falta tener las orejas y los ojos bien abiertos.
La música continúa de fondo, y va llevando el ritmo de esta cartografía propia de la ciudad. Las canciones se van acoplando y entrelazándose con las imágenes que se van sucediendo por la ventana con una estética perfecta de videoclip de los años noventa.
Llego a mi parada y bajo como si aún tuviera veinte años.
«Watch out, the world’s behind you».
Oigo que alguien me llama, silencio la canción. Es una paciente que me saluda al entrar en el CAP.
Le digo adiós y sonrío. No me ha llamado de usted.

Oriol 27-06-25
Preciós, gràcies per compartir!
Carlos 23-06-25
Gracias por el relato y gracias a AMF por la decisión de compartirlo también en catalán. Me parece un acierto, sin la más mínima duda. En relación con la reflexión "¿Solo existe la memoria individual? ¿Existe la memoria colectiva? ¿Cómo se construye? ¿Con un tejido de relatos de la misma época, o del mismo momento, o de las mismas situaciones?" Me permito aconsejar el libro de Nazareth Castellanos, El puente donde habitan las mariposas. También habla de esto: "¿Puede realmente un niño ´heredar´la información inconsciente de sus padres? ¿Es posible que recordemos lo que nuestros padres han olvidado"